Entrevista a Jose Manuel, nou sacerdot pegolí

“¡Pregunta a Jesús què vol de tu i sigues valent!” – Papa Francesc

José Manuel Valero Ruiz, educador del centre Juniors Ambra de Pego, va ser ordenat sacerdot a la Catedral de València el passat dissabte vint-i-cinc de juny. Amb aquest motiu d’alegria i vocació, l’entrevistem per conèixer la seua experiència de vida basada en la fe.

Quan li vam preguntar pel motiu que va influir en la seua entrada en el seminari, Jose Manuel, en primer lloc, ens recomanà tindre, sobretot, el cor obert a la cridada que el Senyor ens fa per mitjà del nostre dia a dia, on ens mostra el camí que Ell té preparat per a cadascú de nosaltres. Immediatament, des de la seua experiència, ens contà que tot va començar en la parròquia de l’Assumpció de Ntra. Sra. de Pego, on D. Melchor, el seu rector, el va convidar un dia, a donar la unció de malalts. Aquell acte, junt a molts altres, com la confessió o el responsori a un difunt en el tanatori, que defineixen al sacerdot com a persona que està disponible a tots, va aprofundir en José Manuel i va fer que s’adonés que sentia la necessitat d’acostar-se a l’Església, en la mesura de la seua edat, no només per les llepolies o els diners que rebia a canvi, sinó perquè ell ho volia així.

L’any dos mil sis, cita textualment José Manuel, “Jesús ganó la partida” i va decidir entrar, amb dihuit anys d’edat, en el Seminari Menor al setembre d’aquell any, després de parlar-ho amb els seus pares, qui a pesar de tot, el recolzen avuidia, i el cura de la seua parròquia. El que ens recomana el nou sacerdot és ser valent i, a pesar de les conseqüències, afrontar-les amb la nostra voluntat per davant.

És admirable la normalitat amb la que José Manuel explica com és el dia a dia d’un seminarista -i així és com s’hauria de fer- perquè el compara amb el d’un estudiant qualsevol, amb l’única diferència que ells es preparen per a ser sacerdots. Amb aquest objectiu, els futurs preveres inicien el seu dia a les set i mitja per resar el rosari i les laudes per després desdejunar i començar les classes a la facultat. Després de passar-hi tot el matí, dinen i en acabar, conversen amb els formadors i els comanys mentre prenen café. La vesprada és lliure; cadascú se la organitza conforme es desitge, fins les set i mitja, que comença l’oració personal i a continuació, l’Eucaristia. Finalment, sopen i per últim resen i es retiren a descansar. No deixa de destacar José Manuel, el ja rector d’una parròquia de Bunyol i vicari de la parròquia de Siete Aguas, que els seminaristes també poden gaudir de l’esport, en un gimnàs del que disposen, fins i tot, de piscina, com també de temps lliure fora del seminari i òbviament, de visites dels seus familiars i amics.

José Manuel també ens va contar que moltes vegades ha pensat en abandonar aquest camí cap al sacerdoci, però ja diu ell mateix que la vocació és així: una cridada que es segueix en contraposició als nostres plans i projectes. Moltes vegades, diu Jose Manuel, ha tingut la temptació de tornar a la seva anterior vida per motius diversos, com per exemple un desafortunat encontre que va tindre amb un company de seminari, que al cap i a la fi, ell la conta com una experiència que el va ajudar a descobrir i a solucionar una ferida del passat que el venia preocupant durant molt de temps. Front a aquestes crisis de vocació, ell observa la figura de Jesucrist, que també en va patir i ens recomana una cita de l’evangelista Mateu (Mt 27, 46-48) en què el fill de Déu també es cuestiona el seu objectiu en la seva estància al món.

Finalment, li preguntem al jove sacerdot la seua opinió sobre el sacerdoci actual i què es podria millorar d’aquest. Ell, com a resposta, ens defineix la figura d’un bon sacerdot: un enamorat de Crist que en té que ser un altre en la terra. El sacerdot perfecte ha d’estar amb totes les persones, especialment amb els més desfavorits i, a més, amb l’alegria d’aquell que ha trobat el motiu que dona sentit a la seva vida. Jose Manuel, humilment, també destaca la figura idònia del sacerdot com aquell que té clar que també és pecador i que també necessita una formació teològica per a demostrar raonadament la seua fe als altres. D’altra banda, ell puntualitza com a aspecte a millorar la fraternitat sacerdotal entre els sacerdots, però afirma, des de la seua experiència, que el sacerdoci està bé com està, amb alguns aspectes de la vida religiosa que s’haurien de revisar.

Per acabar, Jose Manuel no deixa escapar l’oportunitat d’enviar un missatge als joves que senten la cridada de Déu i els diu una frase que va dir també el Papa San Joan Pau II en un encontre mundial de la joventut: «abrid las puertas a Cristo, no temáis Él es el Señor». El recent sacerdot ens explica que ens trobem en una societat on molts joves no pretenen assumir responsabilitats que duren tota la vida; en un món materialitzat on el consum dificulta la germinació de la llavor de la vocació. Front a això, Jose Manuel recomana a tots els joves a tindre el cor obert a la veu del Senyor, perquè -i ell ho diu- Ell ens crida i només cal que nosaltres volguem sentir-lo.

Concluïnt, i amb paraules textuals del que serà un sacerdot magínific per la seua vocació cimentada en la bona fe, pels seus objectius ben marcats, per les seues responsabilitats adquirides, José Manuel no cambiaria la seva vida per res en el món i es nota quan una persona fa el que li agrada (a ell se li nota).

Des de Juniors de la zona de la Marina li desitgem molta sort i un camí llarg il·luminat per la voluntat de Crist que no deixe de contagiar-nos fe i alegria.

Sort, amic Jose Manuel.

Si voleu llegir les preguntes i les respostes directes de Jose Manuel, feu clic ací.

Ordenació Jose Manuel